Al abordar al pacient, tant si em poso davant seu com a Osteòpata o com a Terapeuta Gestalt sempre tinc molt present la dualitat bàsica intern/extern. Això em facilita saber quines intervencions i en quina direcció fer-les. En aquest post enquadraré i definiré aquesta polaritat. Així com les implicacions des d’aquesta perspectiva en la cínica diària.

D’un temps cap aquí els humans, sobretot els occidentals, ens hem externalitzar molt. Hem crescut cap a la superfície, cap a la materialització. Creant tecnologies, medicacions, estils de vida… Que ens permeten tenir un gran coneixement, control i domini de la matèria. Som capaços de crear tecnologies i tècniques impensables totalment fa només uns anys. Aquesta visió materialista ens ha aportat molt i també ens està cobrant un alt preu. Tot aquest pensament pla on el mon està reduït a la matèria i les seves lleis ens està privant de la meitat de l’univers; la que Saint-Exupéry posava en boca de la guineu al petit príncep: “lo essencial és invisible als ulls”.

Sense profunditat el mon es redueix a la superfície plana de la matèria.

No vull dir amb això que la matèria no sigui essencial. Soc un gran defensor de la materialitat, però crec que cal parlar sense por que amb la matèria sola no anem enlloc. Un pensament materialista potser sí que ens pot servir per abordar el que es refereix als éssers inerts. Però al parlar de éssers humans és evident que no ens arriba, es queda curt. A l’observar un ésser humà viu, ens adonem que té profunditat, una dimensió on la simple comprensió de la matèria no arriba. Una part de la realitat deixada al pensament filosòfic, religiós, místic, abordada només per “pseudociències” desprestigiades pel pensament científic. Una perspectiva que des d’orient fa temps que en parlen. Les cultures orientals van utilitzar el seu excedent energètic per explorar aquest espai interior, a diferència d’occident que vam llençar-nos a l’exploració exterior.

Ja des de fa temps que amb el meu treball clínic m’ha interessat aquesta diferenciació. Un cos, una persona. Toques un cos on hi ha algú. Toques algú que és un cos.

Wilber, en el seu llibre “Breve historia de todas las cosas” ens planteja el món des d’aquesta doble perspectiva. Evidentment no es l’únic ni el primer. A grans trets divideix l’univers en dos grans dimensions. La dimensió interior i la exterior. La superfície i la profunditat. La matèria i la consciència. Considera que la creació i qualsevol part d’ella té aquests dos aspectes:

1- Àtoms, mol·lecules, cèl·lules, tronc cerebral, sistema límbic, neocòrtex… son exterioritats que poden ser vistes empíricament, d’una manera o altre amb els sentits o extensions seves (microscopi, telescopi, medidors d’ones…) Tots son superfícies amb localització simple, es pot observar la seva conducte/funcionament objectivament. Aspecte fisicomaterial.

2- Irritabilitat, excitació, sensació, percepció, emoció, símbols, conceptes…son aspectes interiors. No tenen una localització simple. Això no vol dir que no existeixin, sinó que són invisibles als sentits, al microscopi, al telescopi… és impossible veure l’orgull, la tristesa. Per tant l’interioritat no es pot veure des de la percepció, sinó des de la interpretació.

Tot i tenir una imatge de l’interior del cos només en podem veure les seva superfície. En la imatge no hi ha rastre de la interioritat.

Serà fàcil la comprensió si ho veiem en un exemple. Qualsevol text científic ens donarà una detallada descripció del sistema límbic, dels seus components, de la seva bioquímica, de les relacions que té amb altres parts del cos… també ens dirà que el sistema límbic és on hi ha les emocions fonamentals com la por, l’agressivitat, el desig… Però no ens donarà cap descripció de les emocions, en el sentit de com les viu el subjecte, per què les emocions pertanyen a l’experiència interna del sistema límbic. Les emocions i la consciència que les acompanya és el que qualsevol subjecte amb sistema límbic experimenta des de dins, des de l’interioritat. Les descripcions científiques objectives no estan interessades en l’experiència interior, per què no hi ha manera objectiva i empírica d’accedir a l’espai intern. Els sentiments, emocions, sensacions, conceptes… només poden experimentar-se des de dintre.

Les superfícies poden ser vistes i les profunditats han de ser interpretades. Puc estudiar com és l’estructura d’una experiència des de la superfície. Color de pell, com és la respiració, activitat elèctrica de certes regions cerebrals, concentracions d’hormones… però al voler observar; què està sentint, o què està pensant, des de la superfície no podré veure-ho, sinó només interpretar-ho. Així doncs al observar una superfície utilitzo el monòleg per relacionar-me amb ella. Observo i veig a través dels meus sentits, o les seves extensions, com és aquesta exterioritat. No necessito de l’objecte més que la seva presència. Però pel que fa a la profunditat necessàriament hauré de canviar a la modalitat diàleg si vull conèixer-la. Hauré de tenir en compte aquesta subjectivitat i relacionar-me amb ella. No hi ha manera de poder coneixer-la amb seguretat i deixar el possible error de la interpretació, si no és demanant directament, dialogant.

En els aspectes superficials la veritat es objectibable. Jo puc dir a fora plou i tu només hauràs de sortir i comprovar si es veritat o no. Però en els aspectes interns no hi ha cap veritat objectiva, sempre es subjectiva i la única opció per saber si el que em dius es cert o no serà confiant en tu.

Implicacions en teràpia

Quan el metge examina al seu pacient ho fa des de les superfície. El pacient no està sent tractat com un subjecte de la comunicació sinó com un objecte de la observació monològica i això es precisament el que converteix a la medicina empírica en quelcom tan deshumanitzat. El metge no està interessat en els sentiments, en els pensaments, els seus valors, esperances, pors del pacient, sinó tan sols en la seva superfície. Es la mirada monològica que redueix al subjecte de comunicació a objecte d’observació, a un tros de carn, un objecte sense de profunditat. No hi ha res d’erroni en aquesta mirada. El que cal tenir en conte es que és una mirada parcial. L’altre extrem el troben en teràpies on la interioritat del pacient és l’únic important i es tracta al pacient únicament com a subjecte i no es valora que aquest està encarnat en la matèria.

A l’abordar un client és molt important com a terapeuta saber on estic dirigint la meva mirada. A la seva superfície o la seva profunditat? M’estic relacionant amb el seu cos objecte o amb el subjecte? I això no només pel que fa a la seva globalitat sinó també a cadascuna de les seves parts. Em dirigeixo al fèmur objecte o al fèmur subjecte? A la superfície del fetge o a la seva profunditat. A l’experiència emocional que té la persona o a com esta construïda corporalment aquesta?

Hi ha doncs teràpies i medicines enfocades més cap a l’aspecte extern i d’altres més cap a l’intern. Tant les unes com altres son totalment vàlides, no hem de pensar en que és més vàlida una que l’altre per que les dues són dos aspectes de la mateixa realitat. Ex: una depressió pot ser internament causada per l’abandó del pare i tenir externament una correlació d’uns nivells molt baixos de serotonina. Els dos enfocs son igualment importants per la comprensió de la condició humana.

Ho tens en compte en la teva terapèutica? deixa’m un comentari i en parlem.