Algunes vegades en teràpia em demanen si això de cada cop tenir més ganes de canviar coses, és de bojos o és normal. Com que no sé què és normal i què no, amb aquesta poesia pots veure que a tots ens passa, que les inquietuds del creixement són naturals, i que quan saps que a un altre li passa el mateix, ja sembla que no és tan gros, i que no fa tanta por…
“Un pas Endevant”, 27 d’Octubre del 2014
M’inquieto, m’altero. Ja no és còmode i grinyola una molla del matalàs.
No descanso, el problema és real.
Qui m’ajuda?
On recòrrer?
Nado sola en el bany de la meva
Intimitat.
Quina solució pendre en la sala fosca?
Com fer un salt si sé que no puc volar?
Sé que no puc tantes coses. I el que no puc, és respirar.
I si ploro, on vaig? Aquí em quedo. Desesperada.
Sense confiança, fluixa, buida i ningú.
La solució, pas a pas, creix si respiro,
fa música si la vull escoltar.
Cançons tristes,
Odes dures,
Melodies irònoques.
Així són les solucions reals.
I de tant en tant,
Riures intensos, quan junts ens riem dels paranys.
El cor em crida, mira!, mira!, mira!,
Ja estàs veient, el que hi ha.
La solució és creure. No jutjar.
Saber des de l’ànima oberta, que es cola i descobreix els miralls.
On veure’s, quanta claredat!
Renuncïo a la por, renuncïo a l’odi.
En supero a la venjança.
Mul mantra, Sat Nam.
Tinc la visió per veure-la.
La força per sostenir-la.
La humilitat de no saber on no se’n sap.
La solució que alimenta és un repte.
Respirant sostinc les creences vàlides per mi, com que la vida és pròpia, i intrigant.
I plena d’aire, on prana vibra en tot el meu animal, em relaxo, i preparada em deixo anar. Faig un salt per volar.
La passió m’omple la cara.
Volo lluny dels meus oxidats prejudicis i trio si cal ara, destruir o aportar.
Faig un canvi, em mantinc, sempre ara, el ritme va endevant.
La vida, la consciència, de l’experiència aquí en tens un plat.
Que degustis amb paciència, o te’n servirà dues tasses a revosar.
La meravellosa aventura,
ets tu qui l’ha triat?
L’amor és la força per guanyar.
