A vegades vas al Osteòpata i et demana sobre l’alimentació, et pauta una dieta o intenta esbrinar quins hàbits tòxics tens i en quin ambient vius? L’Osteopatia no es només una disciplina que posa els ossos al seu lloc? Per entendre una mica més que és el que pretén, dedicaré aquest post a parlar de la noció de terreny i de les conseqüències del seus desequilibris.

Un bon terreny afaboreix la vida.

Per entendre la noció de terreny potser ens ajudarà fer una analogia amb els vegetals.
Les plantes creixen millor en un terreny que en un altre. La planta obté els seus nutrients de la terra on viu, de l’aire i les radiacions solars. Aquest és el seu terreny i les condicions on viu. Hi ha terres argiloses, calcaries d’altres son sorrenques, àcides, unes riques amb nutrients i d’altres molt pobres. Una mateixa planta creixerà forta i vital en un tipus de terra i en un altre no li serà fàcil desenvolupar-se tant bé. Creixerà poc o no ho farà, serà víctima dels atacs de depredadors i paràsits, emmalaltirà i fins i tot en casos extrems pot morir.

El mateix passa amb el cos humà. Les cèl·lules dels òrgans que formen el nostre cos, igual que les plantes, no poden funcionar si el medi on viuen no té les característiques necessàries. És a dir, hi ha un terreny orgànic ideal, que permet un funcionament òptim de les nostres cèl·lules.

Per a les cèl·lules i diferents òrgans del cos el medi o terreny el constitueixen els líquids orgànics: la sang, la limfa i els líquids intersticials que en conjunt representen el 70% del nostre pes corporal. Encara que no ho sembli a simple vista, el nostre cos està compost principalment per líquid.

Les cèl·lules tenen una localització determinada i fixa. Com les plantes, no poden desplaçar-se per anar a buscar el seu aliment o per eliminar les seves deixalles. Aquestes funcions les han de fer a partir dels líquids orgànics. La sang que circula pels vasos sanguinis, la limfa pels vasos limfàtics i els sèrums que impregnen interior i exteriorment les cèl·lules, exerceixen al mateix temps la funció de mitjà nutrici, de via d’aprovisionament i de via d’evacuació de les deixalles.

Els líquids orgànics representen per a la cèl·lula el que la terra per a les plantes. De la composició d’aquests líquids orgànics, o terreny orgànic, depèn la possibilitat que les cèl·lules funcionin correctament. Això implica que qualsevol modificació de la composició i de l’estat del terreny allunya el cos de l’estat de salut. Com més important siguin aquestes modificacions, tant més greus seran els desajustos i les malalties.

Parlant en forma general, el terreny pot modificar-se de dues formes diferents: O per defecte o per sobrecàrrega. En el primer cas, falten algunes substàncies a l’organisme, i en l’altre cas, hi ha un excés d’elles. En els dos casos, que poden coexistir, la composició del terreny es troba modificada i el funcionament normal de l’organisme es veu dificultat.

Un terreny amb mancances no pot oferir a les cèl·lules les substàncies que aquestes necessiten per desenvolupar la seva funció d’una manera correcte i saludable. Tant si es tracta de vitamines, minerals, oligoelements o d’altres principis. Segons l’importància de les carències, l’activitat cel·lular disminueix el seu ritme, disminueix en la quantitat o s’interromp per complet.

En un terreny sobrecarregat, els productes excedents que s’acumulen son, o bé substàncies que no haurien d’estar presents; substàncies tòxiques, toxines de microorganismes, paràsits… O bé substàncies que es troben normalment en el cos, però no en quantitat tan important; àcid úric, colesterol…

La sobrecàrrega del terreny amb toxines provoca greus problemes a l’organisme. Els líquids orgànics que transporten deixalles es tornen més espessos i circulen cada vegada amb més dificultat. Disminueix la irrigació dels teixits, amb la qual cosa els intercanvis cel·lulars es realitzen amb més lentitud. L’oxigen i les substàncies nutritives tenen dificultats per al seu transport fins al lloc d’utilització: la cèl·lula. Les deixalles produïdes per les cèl·lules són evacuades en forma insuficient per assegurar la salubritat del medi interior. Les cèl·lules s’ofeguen sota les toxines i no poden continuar amb normalitat la seva activitat.

A aquests trastorns funcionals deguts a les sobrecàrregues i brutícia del terreny s’hi afegeixen les lesions causades als teixits pel caràcter agressiu de les deixalles. Això s’agreuge ja que les cèl·lules no poden evitar-ho de cap manera. Les toxines irriten, inflamen i destrueixen els teixits. Causa moltes vegades de baixa vitalitat, cansament, teixits mala qualitat, Propensió a problemes autoimmunitaris.

La naturalesa de les sobrecàrregues i mancances que modifiquen la composició normal dels líquids orgànics determinen una gran quantitat de terrenys diferents. Cada terreny, en funció de les seves característiques, influirà de manera diferent en el treball dels òrgans. Això vol dir que per a un terreny donat, hi ha un ventall de possibilitats de desajustos i trastorns que li són propis i que difereixen dels altres terrenys. Per diferents que poden semblar els trastorns en un terreny donat, tots tenen un mateix origen: el propi terreny degradat.

El terreny és el que dóna origen als trastorns. Per tant, el tractament de qualsevol problemàtica ha de tenir en conte el tractament del terreny. L’estat de funcionament profund de l’organisme i els elements constitutius que el formen; les cèl·lules i teixits. Tractar només els símptomes sense modificar el terreny, és preparar recaigudes, transferències mòrbides o agreujaments, i només rarament curacions duradores.

La dependència del funcionament orgànic en relació al terreny es demostra pel fet que els trastorns locals o els símptomes de la malaltia evoluciona en forma paral·lela a l’estat del terreny. Com més es degrada el terreny, més augmenten els trastorns, i a la inversa, quan més s’acosta a la normalitat l’estat del terreny, més disminueixen els trastorns.

Així les malalties son afavorides per el mal estat del terreny (Veure post). Un tractament en profunditat pretén no només fer desaparèixer els símptomes o la “malaltia oportunista” sinó remuntar fins la causa mes profunda que es l’estat del terreny.

Així tenint en conte l’estat del terreny osteopaticament tenim encara mes ajuda de la vitalitat de l’organisme. La Força innata. La potencia de vida. Que en ultima instància es el que busquem recolzar els osteòpates amb qualsevol de les tècniques que decidim utilitzar.

Del llibre: Curacion i vitalidad mediante el equilibrio acido base.