Sovint tendim a pensar que hi ha emocions bones i d’altres dolentes. Unes són positives i d’altres negatives. En aquest post  mostraré que les emocions son totes fisiològiques. Que tenen una funció saludable en l’organisme. I que al parlar de positives o negatives, bones o dolentes no dius res de l’emoció, sinó de com et posiciones tu davant d’ella. Cada emoció té una funció en l’organisme.

Entenc per emoció una configuració corporal concreta. Una posada en marxa del cos davant d’un estímul. Etimològicament emoció ve del llatí emotio, que vol dir “moviment o impuls”, “el que et mou cap a”. Per tant l’emoció es algo corporal. És cos. Si bé aquesta corporalitat també es percebuda com a sensació i anomenada com a tristor, alegria, curiositat, por… A més normalment el que entenem per emoció està fortament carregada de prejudicis socials i familiars del que esta bé o no, del que es pot o no. Una emoció sana, és un estat passatger que depèn de les circumstàncies ambientals. Una funció adaptativa que es veu fortament condicionada pels nostres aprenentatges. Però l’objectiu d’aquesta entrada no es definir que són les emocions, com es generen o com estan condicionades. Sinó més aviat alliberar-les dels prejudicis que en certa manera algunes d’elles arrosseguen. Que estar trist és dolent. Que no és sa estar enfadat. Que has d’intentar estar sempre content… Mentida! Cada emoció ens aporta alguna cosa. Fisiològicament està al servei de la salut de l’organisme que som. I l’organisme que som sempre està de part nostre. Per entendre això cal potser primer fer un cop d’ull a l’entrada: organisme i l’entorn. Agafem de manera didàctica quatre emocions com a bàsiques: Alegria, Tristesa, Ràbia, i Por. Com si aquestes quatre fossin els colors primaris de la nostra paleta emocional. Deixem totes les altres com a combinacions i modificacions d’aquestes quatre. Així és més fàcil veure que podem dividir-les en dues grans categories. Les que son expansives: Alegria i Ràbia. I les que son retractives: Por i Tristesa. Unes emocions obren l’organisme cap a l’entorn i les altres el repleguen cap a ell mateix. Es veu aquí un cop mes la pulsió de la vida en obertura i tancament, en inspiració i espiració, en contacte i retirada… Totes les emocions ens aporten alguna cosa. Que estan al nostre servei i al de la nostra salut. Així doncs què ens aporten? L’Alegria és una emoció expansiva. L’organisme troba saludable, agradable el seu exterior i s’expandeix, intentant entrar en contacte al màxim amb aquest. D’aquesta manera expandeix i flexibilitza els seus límits per tal de comunicar al màxim amb el seu entorn, de compartir el màxim. De disfrutar-lo. Així doncs es una emoció que permeabilitza els límits entre organisme i ambient. La Ràbia també es una emoció expansiva. També va cap a l’exterior. Però en aquest cas el que fa l’organisme es rigidificar la seva superfície per tal que l’entorn no l’envaeixi. Reafirma la seva forma. Diu apartat! Fins aquí soc jo! La ràbia és això posar límit a l’entorn per que no “s’ens mengi”. Ràbia és des l’impuls de molèstia que et fa donar un cop de puny a l’altre fins a comentar educadament al veí que deixi de fer aquest soroll que no et deixa sentir bé al teu interlocutor. Així la ràbia és expansiva però no va cap a l’entorn, sinó que marca un límit o l’aparta. Rigidifica la superfície de contacte. La Por es ja una emoció en essència contractiva. L’organisme davant un estímul potencialment perillós es replega. Intenta tenir el mínim contacte amb l’exterior. Deixa de comunicar-hi. Això contant que no tingui els mecanismes o capacitats de desplaçament o fugida per retirar-se. Si els té, es retira. Evita el contacte i la comunicació amb el que es perillós o nociu. La por ens protegeix. La tristesa també es una emoció que va cap a dins. L’organisme després d’un contacte, d’una situació que s’ha acabat, es retira cap a l’interior per reorganitzar-se. Es un retirar-se a “llepar-se” les pròpies ferides. Ferides produïdes pel buit que deixa el que abans era ocupat per la situació o contacte finalitzat. Per poder tornar a sortir a l’exterior sense la mancança del perdut. La tristesa és en el fons una emoció reparadora. Veiem així que cada emoció ens aporta alguna cosa saludable. Que formen part del procés de regulació de l’organisme. Que es sa poder viure-les deixant així que l’organisme que som es reorganitzi i flueixi amb el contacte/retirada amb l’entorn permanentment canviant. Des d’aquesta perspectiva ens pot ser mes fàcil confiar en el que ens passa com a organisme en relació al moment canviant. A confiar que res del que ens passa es dolent. Sinó que tot és en essència un procés de regulació cap a un estat saludable. I des d’aquesta confiança poder explorar si això que ens esta succeint és un moviment espontani de l’organisme davant de l’ambient o una resposta condicionada de la nostra història. Segur que confiar en l’organisme que som es una bona inversió. No creus?