Just abans de morir, Louis Pasteur (demonitzador dels microorganismes i lloat per això) va intentar esmenar el seu error, en afirmar: “El virus no és res, el terreny ho és tot“. Però la seva declaració pòstuma va passar i passa inadvertida. Com passa inadvertida l’afirmació bàsica de la medicina natural: “La causa profunda de totes les malalties és la brutícia del terreny produïda per l’acumulació de toxines“. Les toxines orgàniques no es dipositen en un sol lloc, sinó que circulen per tot el cos. L’organisme pateix la sobrecàrrega en la seva totalitat, però com que cada persona té el seu punt feble, és allà on apareixerà la crisi visible i/o dolorosa. Lamentablement, terapeuta i pacient en general obliden aquesta realitat, enfocant-se en els símptomes i oblidant les causes.

La gran majoria de símptomes i malalties son només l’equibalent al baròmetre d’una caldera a punt d’explotar per excés de pressió. És inútil ocupar-se del baròmetre. Per sentit comú, hem de disminuir la pressió de la caldera. Disminuïda la pressió, el baròmetre, per si mateix deixarà d’indicar l’estat d’emergència. Portem l’analogia al nostre automòbil, mecanisme senzill de comprendre i al qual generalment li oferim millors atencions que al nostre organisme, potser perquè aquell ens va costar esforç i aquest va ser un regal de l’existència. Imaginem que viatjant, se’ns encén la llum vermella de pressió d’oli. Què fem? El sentit comú aconsellaria aturar immediatament i investigar la causa que origina l’inconvenient: falta de lubricant, problema de la bomba d’oli, trencament del carter… Resolta la dificultat, arrencarem el motor i veurem que la llum vermella s’apaga per si sola.

En canvi què fem quan alguna cosa similar passa en el nostre organisme? En general, intentem apagar la llum vermella. O sigui, busquem una “pastilleta màgica” que apagui l’indicador d’alarma: una cosa que baixi la pressió, el colesterol, la glucosa, les hormones tiroïdals, la inflamació o qualsevol altre paràmetre fora del “normal”, sense preocupar-nos de revisar la causa que ha activat l’alarma.

Si obrem així en l’automòbil, què passarà? Inicialment seguirem com si res, confiats per no veure ja la llum vermella. Però uns quilòmetres després ens “sorprendrà” el desastre: el motor petarà. Això és inevitable en la mecànica del vehicle… i també ho és en la lògica del funcionament corporal.

El modern sistema de monitorització medic ha generat una obsessió pels paràmetres fora de la norma. Professionals i pacients viuen pendents del valor de glucosa, pressió, colesterol, hormona tiroïdal, triglicèrids o densitat òssia. A través de fàrmacs s’obté la il·lusòria satisfacció de posar a ratlla els valors desequilibrats. Seria com si en l’exemple de l’automòbil, moguéssim amb la mà l’agulla del manòmetre de pressió d’oli, fins dur-la a la zona de seguretat. De què ens servira això si el desequilibri profund es manté?

Tot això és senzill de corroborar en la pràctica. Com és possible que un simple drenatge de toxines pugui provocar la remissió de diferents símptomes en una persona, per diferents que siguin? La concepció de la malaltia com a conseqüència de la sobrecàrrega tòxica, s’oposa a la concepció microbiana, on tot sembla ser resultat de l’acció de virus i bacteris. I és lícit preguntar-se: si els microbis són tan letals, com és que certes persones sucumbeixen davant seu i altres tenen una reacció nul·la?

Els microbis no són més que hostes d’un terreny sobrecarregat, que permet la seva expressió o desenvolupament. Es podrà argumentar que tot depèn de la fortalesa del sistema immunològic de cada persona però l’eficiència del nostre sistema defensiu, com tota part integrant del cos, és conseqüència directa de l’estat dels nostres fluids interns. O sigui que: el terreny ho és tot .

TOXINES INTERNES

El nostre organisme depèn totalment de aportacions externes per construir-se, renovar-se i funcionar. O sigui que està perfectament preparat per processar substàncies que vénen de l’exterior, convertint-les en elements útils per al funcionament corporal. Fins als nutrients més nobles i purs, requereixen de processos de degradació i assimilació, que impliquen producció de residus metabòlics.

Així mateix, la contínua regeneració cel·lular d’òrgans i teixits, provoca quantitat de cèl·lules mortes que han de ser eliminades immediatament. Per fer front a aquesta tasca, el cos s’ha dotat d’un grup d’òrgans especialitzats per a tal fi: els emuntoris.

Però si les toxines són naturals i estem dotats d’una bona estructura d’òrgans d’eliminació, per què ens embrutem? O el que és igual, per què emmalaltim? La resposta és molt senzilla: Perquè sobrepassem la capacitat natural d’eliminació, és a dir, generem més deixalles dels que podem evacuar.

Visualitzant l’origen de les toxines que processem, podrem tenir una millor idea de com limitar la seva generació i col·laborar amb l’optim funcionament corporal. Hem de tenir en compte que la realitat moderna és molt diferent que la dels nostres avantpassats. Ells havien de gestionar només algun fruit tòxic, al·lèrgens naturals, microbis i deixalles normals dels processos metabòlics interns. En canvi nosaltres estem molt afectats per la degradació del medi ambient i sobretot per l’alimentació industrialitzada. Però anem per parts.

La major quantitat de toxines prové de la natural degradació dels aliments ingerits, procés necessari per convertir els nutrients en substàncies més simples, capaces de generar energia i material constructiu. Aquestes transformacions produeixen deixalles: les proteïnes, en desdoblar-se en aminoàcids, generen urea i àcid úric; la combustió de la glucosa produeix àcid làctic i gas carbònic; els greixos mal transformades, àcids cetònics.

Aquestes toxines del metabolisme intern són perfectament tolerades per l’organisme, sempre que no superin cert límit. Aquest límit està donat per la nostra capacitat de digerir, combustionar i eliminar. En superar aquest llindar, les deixalles, tot i naturals, es converteixen en una amenaça per al cos, entorpint el seu normal funcionament.

Per visualitzar com funciona el procés d’acumulació, vegem un parell de xifres orientatives relacionades amb els ronyons. Aquests òrgans haurien d’eliminar 25 a 30 grams diaris d’urea. Si només s’eliminen 20, significa una retenció de 5 grams per dia , és a dir 150 grams mensuals .

Això permet entendre la importància d’una bona alimentació, de bona qualitat i en dosis adequada al nostre desgast calòric. Encara amb aliments sans i naturals, si mengem més del que gastem, estem creant un problema addicional a l’organisme, que ha de gestionar substàncies que no pot utilitzar i/o eliminar… i que alguna destinació han de tenir!

La sobrealimentació i el sedentarisme s’han convertit en grans problemes de la societat moderna. És molt senzill que les persones ingereixin més de tres mil calories diàries i gastin molt menys de dos mil. Per la seva banda, el sedentarisme no només impedeix la necessària combustió de calories excedents, sinó que dificulta la correcta oxidació dels residus del metabolisme cel·lular, amb la qual cosa es generen encara més deixalles tòxiques.

Tot això es veu agreujat pel nefast sistema de producció industrial dels aliments. Els processos de manipulació i refinament extreuen elements vitals i això porta al consum de més volum, en l’intent de cobrir les necessitats netes de vitamines i minerals.

Els problemes de la sobrealimentació no són només d’acumulació. Quan superem la capacitat de processament de nutrients que té el nostre sistema digestiu, generem una massa d’aliments mal transformats on la tendència és a la fermentació i la putrefacció, la qual cosa produeix nous verins, que incrementen al seu torn l’embrutiment general. Això es veu agreujat per l’estrès i els ritmes antinaturals, que minven la nostra capacitat metabòlica.

TOXINES EXTERNES

Les tècniques actuals de producció i industrialització, a més d’empobrir la qualitat dels aliments, generen una nefasta càrrega de substàncies eminentment tòxiques, que de cap manera estem preparats per processar. Insecticides, herbicides, fungicides, fertilitzants químics, antibiòtics, vacunes, hormones sintètiques, grans transgènics… són només algunes de les substàncies que s’utilitzen en la producció d’aliments i que, directament o indirectament, ingressen al nostre organisme, diàriament i en altes concentracions. Un exemple: ningú relaciona la gran quantitat de problemes endocrins ( menopausa, tiroïdisme, etc… ) Amb la contínua ingesta d’hormones sintètiques que es ” mimetitzen ” amb les naturals i ens causen un veritable caos hormonal.

A això s’agrega una altra gran quantitat de substàncies químiques artificials que utilitza la indústria elaboradora: conservants, emulsionants, estabilitzants, antioxidants, colorants, edulcorants, greixos transaturadas ( margarines )… Tot això es fa respectant la legislacions que estableixen dosi tolerables per l’organisme. És clar que les normes es fan per a cada compost individualment i en base teòrica.

Ningú té en compte la sumatòria d’aquestes dosis, ni les seves interaccions reals. Un estudi britànic va demostrar recentment que la barreja de certs colorants artificials i el benzoat de sodi ( conservant d’ús habitual en refrescs ), influeix en el comportament i en els desordres de conducta dels nens. Altres estudis indiquen que, de mitjana, ingerim anualment diversos quilograms d’aquestes substàncies. I endevineu qui ha de gestionar amb tota aquesta càrrega?

I no acaba aquí l’inventari de substàncies tòxiques que diàriament introduïm a l’organisme. Falta encara el que ingerim en medicaments, detall important en un país com el nostre, que ingereix, per exemple, sis milions d’aspirines diàries. La nostra societat és una gran consumidora d’analgèsics, antiinflamatoris, sedants, estimulants i una llarga llista de fàrmacs d’ús corrent, alegrement publicitats a TV com si fossin innòcues llaminadures.

Però no només ingressem tòxics per via digestiva. La pell és un altre òrgan permeable a elements indesitjables: cosmètics, tintures, cremes, antitranspirants i fixadors són font de substàncies nocives. Per les vies respiratòries també introduïm importants quantitats de verins: des del fum de cigarrets a les deixalles de combustió i processos industrials. A tot això se suma la problemàtica dels refinats industrials. Diàriament estem incorporant altes quantitats de compostos químicament purs que no existeixen en la naturalesa. És el cas del clorur de sodi (sal blanca) o la sacarosa (sucre blanc). Biològicament l’organisme no reconeix aquestes substàncies refinades i de gran puresa; és més, les considera tòxiques per la seva reactivitat.

Davant d’aquesta regular i abundant ingesta de compostos reactius (que superen per cert la capacitat orgànica de processament) el cos es veu obligat a posar en marxa diversos mecanismes de defensa que, a més de generar una important despesa d’energia i recursos, incrementen la toxèmia corporal. Ens referim a la hidratació d’aquests compostos ( retenció de líquids associada a deshidratació cel·lular), a la captura lipógena ( edemes, obesitat i cel·lulitis ) i a la cristal·lització ( artritis, àcid úric, arenes, càlculs, esclerosi capil·lar… ). Aquest panorama, lluny d’espantar, ha d’ajudar a prendre de consciència: el nostre organisme no és un cubell d’escombraries on podem llançar impunement qualsevol cosa. A més, aquesta problemàtica, nefasta en si mateixa, es veu agreujada per la pèrdua o l’oblit de hàbits sans ancestrals com: els dejunis, les cures de primavera, el repòs, la connexió amb els cicles naturals…

Extret del Bloc: unmundodebrotes.com