El cos és un sistema autocuratiu i autoregulador. En essència totes les capacitats i recursos que necessitem per estar sans i equilibrats es troben dins del cos. Els remeis externs poden afavorir la manifestació de la salut però no la creen. Així doncs la salut no pot ser administrada des de fora. La tendència del cos a reparar-se a si mateix i trobar l’equilibri és innata i natural, no quelcom que hagi de ser après. A aquesta capacitat organismica Still la va anomenar el metge intern.

La capacitat per autorregular-se del cos s’anomena homeoestasi. Aquesta capacitat autosanadora de l’organisme pot quedar eclipsada per experiències tenses, traumàtiques, desajustos del comportament… si això passa el cos continua buscant l’equilibri, adaptant-se en un nou equilibri dins del desequilibri el més sa possible. La manifestació de símptomes corporals o malalties són part d’aquesta resposta organísmica. Si existeix algun desequilibri en el nostre estil de vida, excés de tensió, mala alimentació… el cos informa amb l’aparició d’un símptoma. Els símptoma no deixa de ser la llum vermella d’alarma en el taulell de control, si fem cas i canviem el què ens demana, es soluciona, si no continuem perdent salut fins a emmalaltir. Així doncs els símptomes ens serveixen com a indicadors per retrobar la salut.

“El que anomenem malaltia, és un esforç de la naturalesa per restaurar les funcions normals del cos”
Henry Lindlhar.

L’obsessió de la medicina moderna per eliminar els símptomes, sense considerar les causes subjacents, demostra una total desconfiança en la intel·ligència corporal. En lloc de lluitar contra la malaltia l’Osteopata planteja afavorir la salut. Si com a osteopates podem recolzar la salut intrínseca de l’organisme, facilitarem expressions de salut eficaces. Cal treballar amb la fisiologia del cos, i no contra d’ella. Però per fer-ho cal primer saber escoltar que ens diu l’organisme, més enllà del que diu la persona. No es tracta de guanyar una guerra, sinó de trobar la Pau.

El moviment cap a la salut i la integració és una tendència natural que mai es para, una força delicada que està sempre present. Una ferida es cura sola, només l’hem de cuidar i deixar que la saviesa de la natura faci el seu treball. El camí cap a la salut requereix que desenvolupem les condicions adients per què emergeixin els nostres recursos de salut intrínsecs.
La vida sorgeix allà on té la mínima oportunitat.
La vida però també acaba afeblint-se o degenerant. La curació no esta únicament relacionada amb la desaparició dels símptomes sinó amb la sustentació i integració de la totalitat individual. (Veure Quatre cossos)
La salut mai no pot ser imposada des de fora. No existeix el remei miraculós, la teràpia no pot curar, sinó afavorir el procés de canvi intern. Com a terapeutes podem ajudar a crear les condicions per a què la potencia inherent del client es posi a treballar…la resta depèn de la natura. Des de petits per això ens eduquen per desresponsabilitzar-nos del cos i la seva salut, deixant això en mans dels qui saben d’aquestes coses que són els metges. És molt possible que aquesta sigui una causa de que ens hem oblidat d’escoltar el nostre cos fisic i la nostra vitalitat.
Tractar els símptomes pot ser important, i a vegades imprescindible, però hem de tenir en conte les causes més profundes en la mesura del possible, sinó segurament l’únic que aconseguirem serà desviar el símptome a una altre direcció. Sembla que les coses han canviat, però la “quantitat” de salut continuarà sent la mateixa.